Us presentem MASCOTA: nota de l'editor
Benvolgut lector,
El mal ja no es fa com s’havia fet sempre.
Els polítics fan polítiques per entaforar nens en gàbies i permeten a les grans empreses que ens enverinin l’aire i l’aigua. Això sí, asseguren que, si ho fan, és pel bé de l’economia, i que tots acabarem traient partit del verí, malgrat tot. Hi ha gent que clama al cel l’odi que porta dins, que crema torxes i es burla dels que són diferents d’ells mateixos. Fins i tot aquests tenen les seves pròpies excuses, que normalment giren al voltant de la idea de protegir un estil de vida. Ja no tenim dolents de pel·lícula.
A la televisió o al cinema, els dolents són fàcils d’identificar. Porten llargues vestimentes negres i no tenen nas, o s’enfunden en vestits entallats i tenen els ulls vermells.
És reconfortant, d’alguna manera, el fet de saber que reconeixeràs el mal tan bon punt se’t planti al davant, que no es podrà amagar rere les cares quotidianes que veus quan agafes l’autobús, quan vas a l’escola o quan comparteixes un entrepà a l'hora de dinar.
La filòsofa política Hannah Arendt va encunyar l’expressió «la banalitat del mal»: la idea que el mal, sovint, és «terroríficament normal». Arendt, com tanta altra gent que ha patit a la vida, sabia que els fets més macabres poden succeir als llocs més ordinaris: entre les línies d’un llibre de text que omet grans episodis de la història o en el silenci forçat d’un nen que té alguna cosa important a dir. Tot això es fa amb la intenció de mantenir els nostres mons segurs, coherents, banals.
I, quan els dolents vesteixen a l’última i duen pentinats a la moda, on direm que es troba el mal? A les veus que s’atreveixen a pertorbar aquesta pacífica il·lusió?
Mascota planteja precisament aquestes qüestions. Amb una veu tan clara i poètica com la de qualsevol obra per a adults, Akwaeke examina el viatge que ha fet el mal des de la monstruositat fins al convencionalisme.
Aquesta aventura, ambientada en un punt qualsevol de Nord-amèrica, indaga en el llenguatge i la comunicació, perquè la versatilitat en l’escolta i la parla és clau per entendre on som al món, per veure més enllà de la mentida que ja no queden dolents. Akwaeke ens demana als lectors que ens replantegem els nostres monstres, que mirem més enllà de les il·lusions reconfortants i que, del bracet de la Jam i en Redemption, encalcem els dolents que ho són de veritat i que viuen entre nosaltres.
El mal ja no es fa com s’havia fet sempre.
Els polítics fan polítiques per entaforar nens en gàbies i permeten a les grans empreses que ens enverinin l’aire i l’aigua. Això sí, asseguren que, si ho fan, és pel bé de l’economia, i que tots acabarem traient partit del verí, malgrat tot. Hi ha gent que clama al cel l’odi que porta dins, que crema torxes i es burla dels que són diferents d’ells mateixos. Fins i tot aquests tenen les seves pròpies excuses, que normalment giren al voltant de la idea de protegir un estil de vida. Ja no tenim dolents de pel·lícula.
A la televisió o al cinema, els dolents són fàcils d’identificar. Porten llargues vestimentes negres i no tenen nas, o s’enfunden en vestits entallats i tenen els ulls vermells.
És reconfortant, d’alguna manera, el fet de saber que reconeixeràs el mal tan bon punt se’t planti al davant, que no es podrà amagar rere les cares quotidianes que veus quan agafes l’autobús, quan vas a l’escola o quan comparteixes un entrepà a l'hora de dinar.
La filòsofa política Hannah Arendt va encunyar l’expressió «la banalitat del mal»: la idea que el mal, sovint, és «terroríficament normal». Arendt, com tanta altra gent que ha patit a la vida, sabia que els fets més macabres poden succeir als llocs més ordinaris: entre les línies d’un llibre de text que omet grans episodis de la història o en el silenci forçat d’un nen que té alguna cosa important a dir. Tot això es fa amb la intenció de mantenir els nostres mons segurs, coherents, banals.
I, quan els dolents vesteixen a l’última i duen pentinats a la moda, on direm que es troba el mal? A les veus que s’atreveixen a pertorbar aquesta pacífica il·lusió?
Mascota planteja precisament aquestes qüestions. Amb una veu tan clara i poètica com la de qualsevol obra per a adults, Akwaeke examina el viatge que ha fet el mal des de la monstruositat fins al convencionalisme.
Aquesta aventura, ambientada en un punt qualsevol de Nord-amèrica, indaga en el llenguatge i la comunicació, perquè la versatilitat en l’escolta i la parla és clau per entendre on som al món, per veure més enllà de la mentida que ja no queden dolents. Akwaeke ens demana als lectors que ens replantegem els nostres monstres, que mirem més enllà de les il·lusions reconfortants i que, del bracet de la Jam i en Redemption, encalcem els dolents que ho són de veritat i que viuen entre nosaltres.
- Christopher Myers -